“‘La meva família pensa que la dona ha d’estar a casa sense fer res més,
no tenir amigues ni relacionar-se i casar-se amb qui diguin ells’”

Amira (Marroc)

L’Amira vivia a Melilla amb la seva família. Un dia va conèixer un home a l’hospital comarcal on feia pràctiques. Però la seva família no veia amb bons ulls que ella es relacionés amb altres persones. ‘No podia tenir amigues, menys encara amics’. A més, l’home era de l’Índia i la família de l’Amira volia que ella tingués una parella del seu país.

No obstant els impediments, l’Amira i el noi es van anar coneixent i ella va quedar embarassada. Llavors, la seva por a represàlies va ser més gran. ‘Es va acumular tot el problema, per dir-ho d’alguna manera. La meva família pensa que la dona ha d’estar a casa sense fer res més, no tenir amigues ni relacionar-se i casar-se amb qui diguin ells. Però jo vaig fer el contrari’, explica.

L’Amira va haver de marxar de casa seva. Assessorada per un conegut, va saber que tenia dret a demanar asil. Va començar els tràmits de la mà d’una entitat social, tot i que no va ser fàcil. ‘La policia no volia que demanés asil perquè sóc del Marroc i d’una zona molt propera a Melilla. Però finalment ho vaig aconseguir’, relata.

Posteriorment l’Amira va viatjar a Barcelona, on va rebre la targeta vermella que l’acompanyaria quatre anys. Una vegada acabat el procés de demanda d’asil, li van rebutjar la sol·licitud, però li van acceptar al seu marit i al seu fill. Va estar un any en situació administrativa irregular. ‘El govern deia que havia d’anar al Marroc perquè m’enviessin una carta d’invitació, però jo no podia tornar’, explica. Finalment, va recórrer la decisió administrativa amb ajuda d’una advocada i va aconseguir regularitzar-se.

‘Aquí em sento bé, més segura que al meu país d’origen. He sentit tot el que no he pogut sentir a casa meva amb la meva família al Marroc’, rebla.