“‘Les dones que hem patit violència de gènere no hem de callar'”

Maria (Hondures)

La Maria va néixer a una família de baixos recursos; malgrat que va voler estudiar, això no va ser possible. Quan tenia tretze anys, un home la va enganyar; amb l’excusa de portar-la a la ciutat i donar-li l’oportunitat d’estudiar la va portar lluny de la seva família, li va aconseguir una feina i la va posar a treballar pel seu benefici.

Aquest home també la maltractava físicament si ella es negava a fer el que ell li ordenava. Però no podia denunciar-lo. ‘Al meu país, no es poden posar denúncies perquè quan arribes a posar-la ja estàs morta’. La Maria es reconeixia com una víctima de violència de gènere, però estava impotent. La situació es va agreujar quan va quedar embarassada. Quan va arribar als set mesos d’embaràs, l’home la va abandonar.

Tres mesos després, però, l’home va tornar. Obligava la Maria a tenir relacions encara que ella el rebutjava. Llavors, els l’amenaçava a ella i al seu fill. Arribat aquest punt, la Maria es va armar de valor i va decidir buscar una feina. Per poder independitzar-se. Va trobar feina d’interna en una casa i va deixar el seu fill amb l’home. Però, mesos després es va assabentar que el nen estava a l’hospital amb un braç trencat. Llavors, va decidir deixar el seu fill amb la seva família, però l’home va anar a buscar-lo i va tornar a agredir-lo. La Maria va decidir marxar als Estats Units, on tenia família.

La Maria va travessar la frontera, però la van deportar. Temps després va tornar a intentar-lo. La van detenir i la van empresonar en un centre de detenció a Texas durant 8 mesos; tot i que va demanar asil, no li van concedir. Quan li van dir que la deportarien, va intentar suïcidar-se. La resposta va ser empresonar-la a una cel·la de càstig amb armilla de força, sense veure el seu fill i menjant una vegada al dia. Tot i que alguns advocats d’organitzacions de drets humans que treballaven a l’àrea estaven atents a la seva situació, la van tornar a deportar. No obstant això, els advocats van fer seguiment del seu cas i la van ajudar perquè pugui volar a Barcelona.

Una vegada a Barcelona, la vida de la Maria va millorar. Va poder presentar la seva sol·licitud d’asil, portar el nen a escola, començar a buscar feina. Finalment, la va trobar a un bar musical. Cobrava molt poc i sovint li oferien prostituir-se. Allà va conèixer un home amb el qual va formar parella. En ell la Maria ha trobat un puntal i suport per estar bé i ajudar a la seva família. Tot i les dificultats per tirar endavant en el context actual, han tingut un nen que
és l’alegria de la casa i ha vist com la seva sol·licitud d’asil ha estat aprovada. ‘Les dones que hem patit violència de gènere no hem de callar. Podem salvar altres vides amb els nostres testimonis. Estic molt contenta d’haver pogut volar, com una papallona, lliure’, diu la Maria.amb la meva família al Marroc’, rebla.